La Memòria Històrica... un mar d'interessos

La memòria històrica... un camp de mines

¿Què és la memòria? Amb aquesta pregunta tant simple – però, això és a simple vista –podríem començar. Bé, segons Pierre Nora (que per cert és la formulació més comú) vindria a designar l’esforç conscient dels éssers humans per entroncar el seu passat sigui aquest real o imaginari, valorat i tractant-lo amb especial respecte. I, com es produeix? Doncs amb actes commemoratius, dates simbòliques, però també són decisius els elements dels que àmpliament es pot anomenar cultura material, ja que la seva funció és merament commemorativa (monuments, elements de paisatge urbà, places etcètera).

Al llarg del segle XX Espanya ha acaparat l’atenció externa en dues ocasions. La primera va ser la Guerra Civil, observada i viscuda com a cosa pròpia per milers de persones de diferents indrets del món. L’altra ocasió es va produir en la frontissa dels anys setanta i vuitanta, quan el règim franquista ja semblava definitivament enterrat sense grans convulsions i s’havia establert un marc legal democràtic que, més enllà de trencar radicalment amb la dictadura, comportava l’afirmació de drets individuals i socials fins aleshores negats, i obria les portes a una estructuració de l’Estat que reconeixia políticament l’autogovern de les “nacionalitats” i regions. I tot això en un context de crisi econòmica i amb l’existència de sectors clarament contraris a la direcció última del procés.
En els últims anys s’ha convertit en una cosa molt comú fer responsable de la Transició de tots els problemes irresolts i tots els vicis – reals o hipotètics – de la democràcia actual. Santos Julià en focalitza clarament l’origen de l’anàlisi esbiaixada que explica el descontentament sobre la Transició i els seus resultats. Per tant podem observar un altre intent d’instrumentalització política de la història, així com de la facilitat amb què les frustracions del present ens traslladen cap al passat. En relació al procés de transició política ocorre quelcom semblant al que succeeix respecte al debat entorn de la memòria del franquisme: els anys vuitanta s’havien instal·lat en la memòria pública uns clixés que no quadraven en la realitat. Quan a mitjans anys de la noranta el PP va guanyar les eleccions generals, i sobretot des que el 2000 obtingué la majoria absoluta, va semblar que les polítiques de consens assentades des de 1977 es posaven en qüestió.
La primera llei sobre l’assumpte de la memòria històrica va tindre l’honor d’inaugurar-ho el propi dictador en 1969, aquest va dictar el Decret-Llei 10/1969, pel que prescrivien tots els delictes comesos abans de l’1 d’abril de 1939 (final de la guerra civil). Llavors no en trobarem cap més fins tot just entrar en la transició espanyola, el decret del 5 de març de 1976 es va acabar amb la discriminació sectorial alhora de cedir les pensions a les persones que havien sofert mutilacions per culpa de l’última guerra. L’any següent es va presentar l’amnistia, en el 18 de setembre 1979, s’oferí el reconeixement, assistència mèdic o farmacèutica i assistència social a favor de les viudes, fills i a més a més, familiars dels espanyols morts com a conseqüència o amb ocasió de la passada guerra civil. La llei de 1980 de 26 de juny va donar protagonisme als mutilats ex combatents del bàndol republicà i dos anys després hauria una nova llei de pensions que englobaria als mutilats civils. Fins que al 1984 no es va reconèixer drets i serveis prestats a qui durant la Guerra Civil van formar part de les forces armades, forçades d’ordre públic i cos de carrabiners de la República i finalment (abans de la llei del 2002) la del 1990 es torna determinar en els “Presupuestos Generales del Estado”, que determina les indemnitzacions a favor dels qui van sofrir presó com a conseqüència dels suposats contemplats en la llei 46/1977 (és a dir la que fa referent amb l’amnistia).
El programa electoral del PSOE per a les eleccions del 2004 no incloïa cap menció a la “memòria històrica”. Solament parla de la creació d’un “Centro Estatal de Documentación e Investigación Histórica sobre la Guerra Civil y el Franquismo”. Però el procés que va derivar en l’aprovació del mateix s’inicia el 10 de setembre de 2004 amb l’aprovació d’un Reial Decret de creació d’una comissió interministerial (la Comisión Interministerial para el Estudio de la Situación de las Víctimas de la Guerra Civil), presidida per la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega pel estudi de la situació de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, i recerqués la seva "rehabilitació moral i jurídica". El treball de la comissió no va produir resultats durant l’any següent i els llavors socis preferents del govern, Esquerra Republicana de Catalunya i “Izquierda Unida”, van expressar el seu descontent per la falta de resultats de la comissió, presentat, el 18 de novembre de 2005, sendes proposicions de llei per la recuperació de la memòria històrica.
La llei de la discòrdia apareixeria el 22 de juny del 2006, malgrat que esmenti en el seu pròleg la intenció de «El espíritu de reconciliación y concordia, y de respeto al pluralismo y a la defensa pacífica de todas las ideas, que guió la Transición […]» no és així, ja que aporta novetats força interessants, per tant l’oposició es va negar, és a dir únicament el Partit Popular (com tot bona oposició) va esmentar que solament es tenia en compte al bàndol republicà. A grosso modo podem dir que hi ha unes vuit noves aportacions. I són: 1) Admet el caràcter realment injust que va haver en els judicis sumaríssims del franquisme tant per les seves resolucions durant la guerra i de la dictadura. 2) Les ajudes als represaliats s’estén, però a més a més es crea un categoria nova els que «fallecieron durante el período comprendido entre el 1 de enero de 1968 y el 31 de diciembre de 1977, en defensa y reivindicación de las libertades y derechos democráticos» i que rebrien una recompensació econòmica els seus familiars de 135.000 €. 3) l’Estat ajudarà a recercar les foses comunes, per poder allar als familiar desapareguts. 4) La retirada dels símbols franquistes de tipus ordinari. 5) El “Valle de los Caidos” es tractat com un monument extraordinari en aquesta llei - l’article 16 sols tracta d’aquest monument -, ens diu: «se regirá estrictamente por las normas aplicables con carácter general a los lugares de culto y a los cementerios públicos» i «en ningún lugar del recinto podrán llevarse a cabo actos de naturaleza política ni exaltadores de la Guerra Civil, de sus protagonistas, o del franquismo», a finals del 2008 es va canviar el nom pel de: “El Valle de Todos los Caidos”. 6) Les brigades internacionals se’ls hi concedirà la nacionalitat espanyola. 7) Els fills dels exiliats espanyols també podran demanar la nacionalitat, però durant el període 2009 – 2011. 8) Es crearà el “Centro Documental de la Memoria Historica” que estarà integrat al “Archivo General de la Guerra Civil”.

Conclusió

La repressió fou violentíssima en ambdós bàndols cap al simpatitzant del bàndol contrari. A grosso modo podem dir que els republicans anaven en contra dels religiosos, propietaris, empresaris i polítics de la dreta, amb un caràcter molt anàrquic, donada l’atomització de les forces polítiques i socials que el formaven i la falta d’autoritat del Govern; mentrestant al bàndol dels nacionals cap a sindicalistes, intel·lectuals, maçons, polítics republicans, d’esquerres y nacionalistes perifèrics, amb
una major coordinació i eficàcia repressora.
La repressió com a eina d’eradicació del contrari s’ha fet molt comú durant el segle XX i sembla a ser que al XXI continuarà sent així, obeint les ordres del social darwinisme o de la protecció d’un determinat fantasma han ocasionat greuges força importants per la humanitat. Cal posar que la repressió física no va en contra solament de les generacions contemporànies al conflicte, és més es perllonga a unes tres generacions, per tant una família que ha estat víctima de la repressió i li manca algun dels seus components no es recuperarà d’aquest trauma fins a la tercera generació. Per aquesta raó durant els anys 70 han anat apareixent grups que fan política de la memòria, podríem esmentar el cas més exemplar, que es sense dubte el moviment de “las madres de mayo” d’Argentina.
La política de la memòria hauria de descansar en l’oblit del no-oblit, un oxímoron mai formulat que constitueix el vertader «repte espiritual de l’amnistia: fer callar el no-oblit de la memòria». Convindria que tots ho tinguéssim perfectament clar, però ¿com hauria de produir-se semblant clarificació sense un debat públic, clar i obert? Tots tenim que ser capaços d’obrar en perfecta consonància amb ell, mantenint-se fidels a la memòria del passat, a l’esperança d’un futur compartit, i a l’atenta vigilància del present.